Ressenya El cementiri

Títol: El cementiri

Autor: Gerard Guix

Edició: Columna, 2013

Pàgines: 172

ISBN: 9788466417235

Nota: ♥♥♥♥♥

Avui us recomano una lectura carregada d’intriga i misteri, una història situada en un futur no gaire llunyà en el qual la superpoblació mundial condiciona la manera de viure de les persones fins a límits kafkians, una novel·la dotada d’una bellesa fosca.

Des de fa un cert temps està prohibit enterrar els morts per falta d’espai a la Terra. Només els més rebels o idealistes, intenten trencar aquesta norma castigada amb duresa. Isobel, una d’aquestes rebels, arriba a un dels últims cementiris amb la intenció d’enterrar la seva mare. Ha aconseguit aturar durant algunes hores el procés, però d’aquí a dos dies, com a molt tard, haurà  d’incinerar-la tal com obliga la llei.

En Gerard s’inspira en tres obres magnes de la ciència ficció «1984» de George Orwell, «Fahrenheit 451» de Ray Bradbury i «Els androides somien xais elèctrics?» de Philip K. Dick, al llarg de la novel·la aquells que hagueu llegit algun d’aquests títols hi reconeixereu referències encobertes, amb les que ens adonem que la llavor d’aquest cementiri romania latent des de fa temps, i ara que ha germinat ens ofereix un text fascinant i corprenedor que entusiasmarà als amants de la ciència ficció i també als que no ho sou, no endebades bé podríem estar parlant d’un homenatge a les històries gòtiques de l’incomparable Edgar Allan Poe i per descomptat, els «Cims borrascosos» d’Emily Brontë, obra que devia deixar especial petja a l’autor, per haver anomenat precisament borrascós a... ho sento no us ho puc dir  ;-)

«Has olorat mai les pàgines esgrogueïdes d’un llibre vell?»

I és que si hi ha una constant en aquesta història és un tribut als llibres i a la oralitat, resulta evident que el Gerard n’és un incondicional enamorat, tan pel que són com pel que representen, la llibertat de pensament, les idees que no s’ajusten a la norma o la mateixa capacitat per emocionar-se. M’agradarà preguntar-li sobre la tria concreta de títols que “salva” en un moment del llibre.

I no us penseu que només ens parla de situacions futuristes, dins d’aquest gris i espantós escenari, una societat domesticada i manipulada, ens trobem una jove amb unes conviccions fermes que no es doblega davant les adversitats i que desafiarà el poder, tot i el gran risc que això pot suposar per la seva pròpia integritat física. Isobel representa la llum enmig de la foscor, una llum que brilla quan es troba amb Travis, un peculiar enterramorts que despertarà els seus instints més primaris, regalant al lector algunes escenes d’un erotisme exquisit, amb una tensió sexual latent en un indret tan poc eròtic com és un cementiri la parella protagonista hi trobarà un autèntic paradís.

«No hi havia llum a la cambra ni als seus ulls.

Tot estava lúgubrement apagat.»

Intriga, misteri i coses aparentment inversemblants que a l’hora de la veritat no ho són tant, com els cementiris virtuals de Kanyu Takada, sovint em declaro molt fan de les noves tecnologies, però reconec que no sé fins a quin punt m’agradaria viure una realitat tan virtual com la d’Isobel i Travis. Gaudeixo plenament dels cinc sentits, m’encanta mirar, olorar, escoltar, assaborir i tocar!

I no puc deixar de citar les impactants il·lustracions que Ignasi Font ha dissenyat per acompanyar aquestes pàgines, imatges en blanc i negre amb una força increïble que esdevenen un complement perfecte.

Un relat sorprenent, amb l’inconfusible signatura de Gerard Guix, una novel·la fantàstica que heu de llegir!

Sílvia Cantos